Agallas, el perro cobarde

Agallas, el perro cobarde, va sorgir gràcies a l’èxit que va obtenir el curt canadenc amb el títol El pollastre d’espai exterior –que va ser nominat a l’Oscar-. En ell, van aparèixer els personatges protagonistes de la sèrie, que més tard John Dilworth va traslladar a la petita pantalla.

Aquesta sèrie d’animació en 2D barreja diversos elements dels dibuixos clàssics com traços simples, la utilització de curvilínies i la desproporció en els cossos dels personatges. Juga també amb guions tacats d’humor negre que poden resultar inintel·ligibles per a un públic infantil. Així mateix, alguns dels personatges que solen aparèixer en les situacions –molt surrealistes- amb les que han d’enfrontar-se els amos d’Agallas poden arribar a espantar als petits espectadors.

Agallas, malgrat ser un gos covard per naturalesa, lluita contra la seva covardia i venç qualsevol adversitat amb l’objectiu de protegir la seva família. Aquesta és la base argumental de cadascun dels episodis, que s’acaba fent repetitiva. El vocabulari utilitzat és col·loquial encara que frega la vulgaritat i en ocasions conté paraules malsonants com imbècil o idiota –repetides reiteradament sense cap motiu-. En alguns capítols, depenent de l’antagonista, es mostra una falta de respecte cap a la gent gran –els amos d’Agallas-, als quals s’infravalora.

Agallas, el perro cobarde és una sèrie per a un públic jove, ja que té un to sinistre que genera suspens en cadascun dels capítols, encara que ho fa d’una manera poc original.

Firma: Laura Llauradó