Águila Roja (T5)

800.000 euros per episodi i el títol de la ficció més vista a Espanya van precedir l’estrena d’aquesta quarta temporada, que ha crescut en seguidors fins a arribar a una mitjana de 5 milions i mig d’espectadors i gairebé un 28% de quota de pantalla.

Es podria dir que el creixement d’audiència és paral·lel al estirament de les trames i arguments fins a la sacietat, amb un efecte semblant al d’un xiclet gastat i sense sabor. No obstant això, Águila Roja segueix agradant a un sector del públic a qui no li importa o no percep el ridícul de molts dels seus plantejaments i anacronismes. I és que l’ombra de Ken Follet comença a allargar-se massa i a carregar una mica: intrigues de palau envoltades de perverses intencions, i traçades sense contingut ni carisma polític o històric, sumades a les de Cardenals corruptes i amb ambicions de papat o Abadesses lascives i malèvoles, que conviuen al costat d’altres personatges de semblant radicalitat en el dolent uns i en les coses bones d’altres.

L’esperit de culebrot -present en els excessos sentimentals i passionals, amb una sensualitat i erotisme d’acudit i uns embolics semiesotéricos inversemblants- conviu amb escenes d’acció, en què es nota més facilitat en la realització i en les producció de certs efectes digitals que en les seves dues primeres temporades. Amb tot, no deixa d’evidenciar la precarietat de resultats davant l’ambició d’intencions.

Al mateix temps, en el guió es passa, sense solució de continuïtat, de l’humor de taverna i broma fàcil (gairebé sempre anacrònica) al drama suposadament seriós. Pot ser que tingui efecte sobre els 5 milions d’espectadors, però no deixa de ser un producte fluix, de vestidures cares i d’època.

Firma: Lourdes Domingo