Galactica, estrella de combat

Aquesta nova versió de Galactica, estrella de combat no és simplement un remake, sinó que és una “reimaginació” de la sèrie de finals dels anys 70, que aleshores va esdevenir tota una icona i va generar un fenomen de culte a nivell mundial. De fet, hi ha aspectes argumentals i de persontages que han variat. Però sobretot ha canviat el to, molt més obscur i menys heroic que la seva antecessora. Ronald D. Moore, el creador i també productor de la sèrie Star Trek durant els 90, imprimeix un ritme nou a la realització. Aquesta passa a tenir un estil mig documental-dogma, amb molta càmera en mà i panoràmiques ràpides. Pel que respecta al guió, es busca lluir més les relacions personals que les escenes d’acció. La comercialitat que li podria treure això, Galactica la recupera amb un exquitx d’escenes de sexe de nul·la funcionalitat, a excepció del reclam per cert tipus d’espectador.

En termes generals, quan una producció té aquestes característiques se li acostuma a dir “adulta”, un fet una mica estrany, com si adult fos sinònim de més decadent, trist o pessimista, o com si no es pogués fer una ficció madura i de qualitat sense aquest matís grisenc o provocatiu, que deixa fora un públic més jove.

Com sempre, en aquest gènere anomenat sci-fi, es citen filosofia popular, mitologia i analogies i paral·lelismes amb el món contemporani que centenars de fans internautes debaten incasablement a internet.

Galactica, estrella de combat ha rebut nombrosos guardons, com els premis Emmy de televisió (en categories tècniques), els Hugo de ciència-ficció o el de la Television Critics Association.

Firma: Lourdes Domingo