Los Tudor (T3)

Potser la major virtut dels Tudor sigui la impressionant posada en escena: el vestuari, el maquillatge, els escenaris estan cuidats fins al més mínim detall i l’espectador pot fer-se una idea del que seria viure durant aquella època.

Però tampoc es pot oblidar el talent d’un guionista que converteix la història en un interessant drama a cavall entre l’evocació d’una època i el melodrama folletinesco lligat a les històries de palau. En aquest sentit, i en la línia d’una part de la ficció televisiva contemporània, Els Tudor esquitxa alguns capítols amb la explicitud del que passa en l’alcova, potser com a reclam comercial i potser com a oblit del ben que funciona el fora de camp.

Els personatges mostren tots una psicologia ben treballada i definida. En aquesta temporada, el rei passa per tots els registres psicològics, gràcies a un JRMeyers que interpreta amb intensitat i convicció la personalitat d’un monarca que explicitava la seva voluntat de voler passar a la història. Comença molt il·lusionat pel seu matrimoni amb Jane Seymour. Li preocupen les croades que han començat a prendre forma al nord del País, en contra de la seva decisió de tancar els convents i quedar-se amb les riqueses del clergat. Després de la mort accidental de la seva dona a causa de la falta de cures durant el part, el rei se submergeix en una profunda depressió i s’aïlla de la cort, amb l’exclusiva companyia del seu bufó. Aquesta solitud li porta a fregar la bogeria. Després de recuperar-se, torna més fort, desconfiat i tirà que mai.

Firma: María Bofarull